En molts cursos i llibres es parla de la importància de definir els objectius.
I els exemples que se solen posar tenen a veure amb aconseguir coses materials: aconseguir diners, anar de viatge, etc.
Ara bé, es dóna per descomptat que si vas de viatge ja t’ho passaràs bé. Fa uns dies parlava amb un conegut d’aquestes coses i quan li faig notar que no tothom que va de viatge, gaudeix del viatge es va quedar pensant “Com que no, si jo me’l passe fenomenal!”. No es pot donar per fet!
Bona part de les maneres de definir objectius, no inclou aquest aspecte subjectiu o està pobrament desenvolupat.
En el meu treball amb músics em queda claríssim. Per a mi la música és una activitat totalment lúdica. Quan vaig començar a treballar amb músics professionals, em vaig adonar que això no era així. He llegit que hi ha estadístiques que indiquen que un 60-70% dels músics professionals ha arribat un moment que no els agrada el seu treball! Fins i tot encara tocant bé.
Per què les persones que segueixen els mètodes de creativitat no sempre aconsegueixen ser més creatives? I les que ho aconsegueixen, què fan a més de seguir les pautes?
Una anècdota que em va explicar un músic client meu l’aclareix. Em comentava que arriba al seu lloc de treball i els companys estan escoltant atentament un enregistrament musical. El meu client es posa a escoltar concentradament la música embaladit i quan acaba l’àudio comenta que havia gaudit molt, que havia sigut interpretació genial. I quan pregunta als seus companys qui és l’interpret li contesten que ell; es queda de pedra per que recorda que en l’enregistrament no va gaudir res. De manera que, quan va gravar la peça, objectivament va aconseguir el so que buscava i subjectivament no va aconseguir gaudir.
I la subjectivitat dels objectius s’estén a moltes àrees. Per exemple quan parlem d’aconseguir felicitat, com s’aconsegueix? Si ens plantegem portar una vida plena Quina activitat mental està implicada?
Un dels casos més clars on hi ha molts buits subjectius, és quan parlem de creativitat. Existeixen mètodes per a potenciar la creativitat, ara bé, per què les persones que els segueixen no sempre aconsegueixen ser més creatives? I les que ho aconsegueixen, què fan a més de seguir les pautes? Per a poder-ho comprendre és necessari disposar d’eines subjectives com són els models DBM® per a poder identificar el procés mental.
Les metes van acompanyades d’habilitats?
Una vegada em va dir una persona que tenia un examen d’aviació en cinc dies i estava molt preocupat per que estava molt nerviós i pensava que podia suspendre l’examen. Al que li vaig preguntar: “I què passarà si ho suspens?” Al que em va contestar: “He hipotecat la meua casa per a demanar un crèdit per a fer l’entrenament de pilot d’aviació civil, que és caríssim. Si suspenc, no podré pagar les quotes del crèdit i executaran la hipoteca, ens tiraran de casa a tota la meua família i acabarem baix d’un pont.” Amb això vaig entendre per que estava tan nerviós. També em vaig adonar que estava atenent el que no volia, al que evitava, el famós fenomen psicològic “NO penses en un elefant”. És a dir, s’orientava només al que podia perdre i s’ho imaginava realisticament, de manera que reaccionava a això com si fóra veritat.
Parlant més, em vaig assabentar que el passat havia sigut una persona molt orientada a assoliments, de manera que li vaig preguntar: “I si aprovares l’examen, Què aconseguiràs? I va començar a explicar que pagaria el crèdit [en aquella època, tindre una llicència d’aviació era treball segur], podria mantindre la casa on vivien i la seua família continuaria vivint tranquil·lament. Focalitzant-se d’aquesta manera durant els dies que li quedaven, va estar tranquil i centrat estudiant i ho va aprovar.
Pose aquest exemple per que vaig ajudar aquest home en una sola sessió i va poder ser així per què tènia moltes habilitats i actituds prèvies. Habilitats i actituds que són subjectives i inconscients. Amb una altra persona seria impossible fer-ho en una sola sessió per que caldria preparar moltes coses prèvies, com per exemple un altre client que m’explicava que havia entrat en una plataforma de PNL, on existia un formulari per a definir els objectius [el que es diu en PNL condicions de bona formulació d’objectius]. Segons ell havia explicitat adequadament aqueix formulari però no havia canviat en res la seua actitud i no li li havia acostat als seus objectius. El seu model de món era molt diferent que l’anterior, ja que percebia el món com a perillós, a penes sabia funcionar per assoliment, se sentia encotillat en la seua família, la qual cosa li impedia prendre la iniciativa i un llarg etcètera de limitacions que no era conscient el subjecte. Si atenem aqueixes diferències subjectives podem entendre per què a un li va anar fàcil canviar i a l’últim li va portar molt més temps i treball.
Posar l’atenció en l’arquer
Una metàfora que s’usa molt per a il·lustrar els objectius és la de la diana amb el punt central. En la meua experiència és útil sols parcialment i per a certs assumptes i té bastants buits subjectius. Un d’ells és que manca l’arquer. En DBM® ens preguntem més sobre l’arquer: Com calcula adequadament la força amb la qual llança la fletxa? Calcula si hi ha vent, com ha de canviar la trajectòria? Gaudeix disparant o li resulta una cosa desagradable? quan no encerta, es critica severament, reflexiona sobre aspectes que no ha tingut en compte o s’ha fet conscient que ha fet massa força tirant de la fletxa? Suposa un repte, un sentit de millora o simplement és la seua haver de millorar?
Vols saber en viu i en directe que és això de subjectivar objectius? Entra en Activitats i podràs participar en alguna de les nostres formacions per a experienciar-lo. Si el que cerques és ajuda individual, entra en canvi personal.
